Podcast sobre Investigación y Autonomía Profesional en Trabajo Social

Kapitoly

Úvod: Activisme o Acadèmia?

L'Arrel de la Divisió

El Moviment de Reconceptualització

La Paradoxa de la Pràctica

Un Debat Encara Obert

Més enllà de la intuïció

L'objecte de la intervenció

Problematitzar el problema

Cap a una pràctica autònoma

La falsa separació

La realitat és una interpretació

Anar més enllà de l'obvi

Eficaç no és el mateix que vàlid

La trampa progressista

El poder de les paraules

La por a la semblança

L'origen incòmode de l'antropologia

Societats 'contra', no 'sense'

Qui són els endarrerits?

L'altre és ara a casa

Resum i comiat

Přepis

Ethan: Imagina't una estudiant de treball social. Es diu Laura. Durant el dia, fa pràctiques en un centre cívic, ajudant gent real amb problemes reals. Però a la nit, a la biblioteca, sent que els llibres de teoria parlen un idioma completament diferent. Sent que ha de triar: o l'acció al carrer o la teoria a l'aula.

Mia: Aquesta sensació de la Laura... és el cor d'un debat històric en el treball social. Una tensió que ha definit la professió durant dècades.

Ethan: I que segurament entra a l'examen, oi?

Mia: Molt probablement. Perquè entendre aquest conflicte és entendre l'evolució del treball social.

Ethan: Perfecte. Doncs, anem a desgranar-ho. Això és Studyfi Podcast.

Mia: L'origen del problema és estructural. Durant molt de temps, la formació en treball social va estar marginada dels centres acadèmics de les ciències socials. Pensa que a llocs com la Universitat de Buenos Aires, la carrera depenia de la Facultat de Dret, no de Ciències Socials.

Ethan: Ostres, això és estrany. És com si ensenyessin a ser cuiner a la facultat d'enginyeria. Què implicava, això?

Mia: Bona analogia! Implicava una separació clara: els sociòlegs i politòlegs pensaven la societat, i els treballadors socials... actuaven. Es va crear una divisió entre el pensar i el fer. A més, van proliferar molts instituts de formació no universitaris, més centrats en l'activisme pràctic que en la producció de coneixement.

Ethan: Entenc. Llavors, la professió va néixer amb una tendència més a l'acció directa que a la reflexió teòrica. Però... algú va intentar canviar això, oi?

Mia: I tant! Als anys 60 i 70, va sorgir a Llatinoamèrica el Moviment de Reconceptualització. Va ser un intent molt potent de la mateixa professió per redefinir-se, per connectar la seva feina amb els grans processos socials que estudiaven les ciències socials.

Ethan: Sona a revolució! Què demanaven?

Mia: Volien deixar de ser simples "assistents" i entendre el perquè de les injustícies. Aquest moviment va estar molt influenciat per un context de gran politització, amb corrents crítics com el marxisme o el que a l'Argentina es va anomenar "pensamiento nacional".

Ethan: O sigui, van intentar incorporar tota aquesta teoria crítica a la seva feina diària. I va funcionar?

Mia: Aquí ve la paradoxa. L'intent era bo, però es va barrejar amb aquella tradició tan arrelada d'activisme.

Ethan: Una paradoxa? M'encanten les paradoxes. Explica, explica.

Mia: El moviment, en la seva passió per canviar la realitat, va acabar fent el contrari del que pretenia. En lloc de trobar un equilibri, va radicalitzar la dicotomia. La pràctica professional es va fusionar amb el compromís militant.

Ethan: Vaja... Llavors, van passar de "no pensem prou" a "només l'acció militant és coneixement real"?

Mia: Exactament. Van adoptar metodologies com la "investigació-acció", no com una eina més, sinó com l'única forma vàlida de coneixement, enfrontant-la al que anomenaven el "teoricisme" dels investigadors tradicionals. Van arribar a pensar que la "vivència sensible", l'experiència directa, era la font de tota veritat, sense mediacions teòriques.

Ethan: És a dir, que van caure en el mateix parany que criticaven, però des de l'altre extrem. Van rebutjar la teoria en nom d'una pràctica suposadament "pura".

Mia: Precisament. I tot aquest potencial de canvi es va veure truncat amb l'arribada de la dictadura militar a l'Argentina el 1976, que va bloquejar el moviment.

Ethan: Llavors, què ens queda de tot això avui?

Mia: Ens queda un debat que encara és molt viu. Aquesta tensió entre teoria i pràctica, entre raó i emoció, segueix present. Encara es lluita per no concebre la intervenció com un pur "fer" pragmàtic, sinó com una pràctica professional informada, crítica i reflexiva.

Ethan: Entenc. L'objectiu no és triar entre ser l'activista Laura o l'estudiosa Laura, sinó ser les dues coses alhora.

Mia: Exacte. El repte és entendre que tota pràctica humana és alhora material i simbòlica. No pots separar l'acció de les idees que li donen sentit. Repensar això és clau per al futur del treball social.

Ethan: Molt interessant. Un equilibri difícil però necessari. Bé, doncs ara que hem entès l'evolució, passem a analitzar les funcions actuals del treballador social...

Ethan: Així que, si entenc bé, el treball social no va només d'ajudar, sinó d'entendre les estructures que hi ha al darrere. Però, com ho fan? Com passen de la teoria a la pràctica?

Mia: Bona pregunta, Ethan. I aquí és on entrem en un tema que pot sonar una mica... acadèmic, però prometo que és fascinant. Parlem de la recerca i la metodologia en el treball social.

Ethan: Uf, recerca. Ja m'imagino llibres plens de pols i estadístiques infinites.

Mia: No, no, oblida't d'aquesta imatge! Pensa-ho d'una altra manera. La recerca és com les ulleres d'un detectiu per a un treballador social. És l'eina que li permet veure més enllà del que és obvi.

Ethan: D'acord, m'agrada la metàfora del detectiu. Però durant molt de temps, no hi havia una mena de debat entre si el treball social havia de ser més... intuïtiu, basat en els sentiments, o més teòric?

Mia: Totalment. Ha estat un debat històric. Coneixement contra sentiments, teoria contra pràctica. Però el que ara entenem és que és una falsa dicotomia. No pots triar l'una o l'altra.

Ethan: Són les dues cares de la mateixa moneda?

Mia: Exacte. No es tracta de rebutjar l'empatia o l'experiència viscuda, al contrari. Però tampoc podem basar-ho tot en el "jo sento que...". Necessitem un mètode per entendre la realitat de manera més profunda i estructurada. Aquí és on la recerca esdevé crucial.

Ethan: I això evita caure en paranys, suposo.

Mia: Precisament. Evita dos extrems. Per una banda, el positivisme pur, que creu que la realitat és només un conjunt de "dades dures" que podem mesurar objectivament, com si fóssim científics en un laboratori.

Ethan: I per l'altra banda?

Mia: L'extrem subjectivista, que diu que tot és relatiu i depèn de l'experiència de cadascú. Això, portat a l'extrem, fa que qualsevol investigació sigui inútil, perquè si tot és una opinió, per què investigar?

Ethan: D'acord, entesos els extrems a evitar. Llavors, quin és el punt de partida per a un treballador social? Quin és el seu "objecte" d'estudi?

Mia: Aquesta és la clau de tot, Ethan. L'especificitat del treball social és que el seu objecte és, primer de tot, un "objecte d'intervenció".

Ethan: Què vols dir amb "objecte d'intervenció"? Sona una mica fred.

Mia: Sí, el llenguatge acadèmic de vegades és així. Pensa-ho d'aquesta manera: un treballador social no estudia un problema per simple curiositat intel·lectual. Estudia una situació perquè la seva feina és, explícitament, intentar produir-hi una modificació, una millora.

Ethan: O sigui, actuen sobre problemes socials concrets: habitatge, violència, addiccions...

Mia: Exacte. El seu objecte immediat són aquestes situacions problemàtiques. Però —i aquí ve la part més interessant— aquests problemes no cauen del cel.

Ethan: Com que no cauen del cel? La manca d'habitatge és un problema ben real, no?

Mia: És real, i tant que ho és! Però el que vull dir és que la societat, en un moment donat, *decideix* que quelcom és un "problema social". Allò que avui ens sembla un problema terrible, potser fa cent anys era vist com una cosa normal o privada.

Ethan: Em pots posar un exemple?

Mia: És clar. Pensa en la violència domèstica. Fa no tantes dècades, era considerada una "qüestió privada", una cosa que passava de portes endins. Fins i tot es veia com un dret del marit.

Ethan: Quina barbaritat.

Mia: oi? Va ser gràcies a les lluites feministes que es va aconseguir que la societat ho reconegués com el que és: un problema social greu que requereix una intervenció pública. S'ha "problematitzat" una cosa que abans estava normalitzada.

Ethan: Entenc. El problema no existeix fins que no el definim com a tal.

Mia: Exactament. I aquí és on la recerca és fonamental. Un bon professional no pot simplement acceptar la definició que li ve donada d'un problema. El seu primer pas ha de ser... problematitzar el problema.

Ethan: Espera, espera. Problematitzar el problema? Això sona a un embarbussament!

Mia: Sí, ho sé! Però és la idea més potent de totes. Significa fer un pas enrere i preguntar-se: Per què considerem això un problema? Qui ho ha definit així? Quins interessos hi ha al darrere? Quines definicions alternatives hi ha?

Ethan: Llavors, en lloc d'anar directament a buscar una solució, primer investiguen la naturalesa del mateix problema.

Mia: Aquesta és la base d'una pràctica professional autònoma. Pensa en un metge. No es limita a donar-te una pastilla per al mal de cap. T'explora, et pregunta per la teva dieta, l'estrès, el son... Investiga per entendre el problema abans d'actuar. La seva pràctica es basa en anys de recerca científica col·lectiva.

Ethan: I això és el que dóna autonomia al treball social. El fet de no ser un simple aplicador de receptes que li donen des de fora.

Mia: Exacte! És passar de ser un tècnic que executa ordres a ser un professional que domina el seu propi ofici. I per dominar-lo, ha de ser capaç de construir el seu propi objecte de treball, i això només es pot fer a través de la recerca, de fer-se preguntes constants.

Ethan: Llavors, no es tracta que cada treballador social hagi de ser un investigador acadèmic, sinó d'integrar aquesta mentalitat crítica i investigadora en el seu dia a dia.

Mia: Has donat en el clau. És la capacitat de la professió, com a col·lectiu, de generar coneixement sobre les situacions en què intervé. Aquesta és la base per a una pràctica que realment sigui transformadora i no només un pedaç.

Ethan: Fantàstic. Crec que ara veig la recerca amb uns altres ulls... ja no tan polsegosos. Aquesta idea de desmuntar els problemes abans d'abordar-los és realment potent.

Mia: Ho és. I ens porta directament a la següent qüestió: un cop has investigat i entès el problema, com dissenyes una intervenció? Parlem dels models d'intervenció en treball social.

Ethan: Val, Mia, just abans parlàvem d'aquesta relació una mica... conflictiva que té el treball social amb el coneixement i la teoria. Per què passa això?

Mia: És una gran pregunta, Ethan. El problema de fons és que hem creat una separació artificial, una mena de mur entre la teoria i la pràctica. Pensem en termes de blanc o negre: realitat o teoria, acció o discurs... I la veritat és que no funciona així.

Ethan: Com si fossin dos equips rivals que no es parlen mai.

Mia: Exactament! I la meva intenció avui és enderrocar aquest mur. Perquè, per entendre la pràctica professional, necessitem entendre com la producció de coneixement, la investigació, hi està totalment implicada.

Ethan: D'acord, doncs comencem per la base. Què és la teoria, en realitat?

Mia: La manera més senzilla de veure-ho és aquesta: la teoria és una interpretació fonamentada de la realitat. Però aquí ve la part sorprenent... allò que anomenem "realitat" també és una interpretació.

Ethan: Un moment, com? Estàs dient que el que veig davant meu no és... real?

Mia: No exactament. El que vull dir és que mai veiem la realitat en estat pur. Sempre la veiem a través d'unes ulleres, uns esquemes de percepció que hem construït històricament i socialment.

Ethan: Ah, ja ho entenc. Llavors, el que jo considero "la realitat" és, en el fons, el que jo *penso* que és la realitat.

Mia: Precisament! I si la realitat és una interpretació i la teoria n'és una altra... llavors la teoria no és una cosa externa o estranya. És una altra manera de mediatitzar, d'entendre, aquesta realitat.

Ethan: Llavors, per què necessitem la teoria si ja tenim la nostra experiència, la nostra pròpia interpretació?

Mia: Perquè la nostra experiència es basa molt en el sentit comú. I aquí és on la teoria és clau. Un sociòleg, Bourdieu, deia que molts "problemes socials" com la pobresa o la delinqüència, en realitat, són conceptes del sentit comú que s'han colat a la ciència sense que ningú els qüestioni.

Ethan: Vols dir que la teoria ens ajuda a fer un pas enrere i preguntar-nos: "espera, què entenem realment per 'pobresa'?"

Mia: Exacte! La teoria ens obliga a qüestionar allò que sembla obvi. Busca entendre els fenòmens en un context històric més ampli, anar més enllà del que és immediatament visible. És una acció reflexiva.

Ethan: D'acord, té sentit. Però en el dia a dia, el meu coneixement funciona. Si sé com agafar l'autobús per arribar a l'institut, el meu coneixement és "veritable", no?

Mia: Per a la vida quotidiana, sí. Com deia la filòsofa Ágnes Heller, en el nostre dia a dia, "veritable" i "correcte" són gairebé el mateix. Si el teu coneixement et permet funcionar, és eficaç i, per tant, el consideres veritable.

Ethan: No necessito un doctorat en transport públic per no perdre el bus, vaja.

Mia: Correcte! Però la teoria científica no en té prou amb ser eficaç. Ha de ser *vàlida*. Ha de demostrar els seus supòsits, ha de justificar les seves conclusions. No es conforma amb resoldre el problema del dia a dia; vol entendre el fonament dels fenòmens.

Ethan: Llavors, per acabar de lligar-ho tot: l'experiència ens dona un mapa útil per moure'ns per la ciutat, però la teoria ens dona la vista de satèl·lit que explica per què la ciutat està construïda d'aquella manera.

Mia: M'encanta aquesta analogia. És perfecte. I un treballador social necessita les dues coses: el mapa del carrer i la vista de satèl·lit per poder generar canvis reals i duradors. Entendre l'arrel dels problemes és fonamental.

Ethan: Genial. I parlant d'entendre les arrels, això ens porta directament al següent punt que volia tractar...

Ethan: D'acord, Mia, això que hem estat parlant sobre la identitat personal és fascinant. Però em porta a una altra pregunta... com entenem els "altres"? Aquells que no som nosaltres. Sembla senzill, però sospito que no ho és.

Mia: Bona intuïció, Ethan. No ho és gens. De fet, és una de les qüestions més complexes de les ciències socials.

Ethan: Vinga, doncs, sorprèn-me. Per on comencem?

Mia: Comencem amb una idea una mica antipàtica, inspirada en el filòsof Jean-Paul Sartre. Ell suggereix que, des d'un punt de vista estrictament lògic, és impossible no ser racista.

Ethan: Vaja. Espera, què? Això va en contra de tot el que pensem, especialment si ens considerem gent progressista i oberta.

Mia: Exacte! I aquí és on rau la trampa ideològica. Pensa en la típica frase que tots hem sentit o dit: "Estic disposat a defensar el teu dret a la diferència".

Ethan: Sona molt noble. Quin és el problema?

Mia: El problema és qui parla i des d'on. Quan jo et dic que ets "diferent", des de quin lloc ho estic dient?

Ethan: Ehm... des del meu propi punt de vista, suposo.

Mia: Exacte. Des d'un lloc que es considera a si mateix la norma, l'Identitat amb majúscules. Sóc el "Un" a partir del qual tu et converteixes en l'"Altre". Jo sóc qui distribueix les etiquetes.

Ethan: Ostres. No ho havia vist mai així. És com si jo fos el sol i els altres fossin els planetes que giren al meu voltant, definits per la seva relació amb mi.

Mia: És una gran metàfora! Has caigut en la trampa. T'has centrat en el missatge noble, el "què" dius, i no en la posició de poder des de la qual ho dius.

Ethan: Llavors, el simple fet de qualificar algú de "diferent", encara que sigui amb bona intenció, ja és un acte de poder?

Mia: Precisament. Pensa-hi una mica. Si l'Altre és la Dona, es diu des d'un poder masculí. Si és la persona Negra, des del poder Blanc. Si és l'Homosexual, des del poder Heterosexual.

Ethan: Entenc. El poder no és només físic o econòmic. També és el poder de definir, de posar noms i classificar el món.

Mia: Correcte. I per fer-ho, utilitzem una eina molt subtil però potentíssima: el verb "ser". No diem "aquesta persona té la pell negra", diem "és negra".

Ethan: Sembla un petit detall gramatical. Quina importància té?

Mia: És un detall clau! Quan diem "és", transformem una característica... en la seva identitat total. En tota la seva essència ontològica. És el que alguns autors anomenen "fetitxisme".

Ethan: Com agafar una sola peça del trencaclosques i pretendre que és el dibuix sencer.

Mia: Exactament! Agafem un detall, com el color de pell, la religió o l'orientació sexual, i l'inflem fins que tapa tota la resta de la persona, que en realitat pot ser molt més semblant a nosaltres del que pensem.

Ethan: D'acord, o sigui que tot aquest mecanisme de crear "l'Altre" es basa a exagerar una diferència fins a fer-la absoluta.

Mia: Sí. I això ens porta a una altra idea realment provocadora. Potser el racisme no és la incapacitat de tolerar la diferència de l'Altre...

Ethan: Sinó?

Mia: Potser és la incapacitat de tolerar la *semblança* de l'Altre. Potser ens fa por adonar-nos que, en el fons, som massa semblants.

Ethan: Això sí que capgira la truita. Com funciona?

Mia: L'escriptor Borges té una frase genial que ho il·lustra. Diu: "No sentim horror perquè somiem amb un monstre, sinó que somiem amb un monstre per explicar l'horror que sentim".

Ethan: Vaja... És una idea potentíssima. Creem la diferència per poder justificar el nostre rebuig.

Mia: Exacte. I Freud ho anomenava "el narcisisme de la petita diferència". Moltes vegades, els qui més s'odien són els més semblants: veïns, cunyats, germans... La mitologia n'és plena: Caïm i Abel, Ròmul i Rem...

Ethan: És com barallar-se amb el teu germà per una tonteria, però a escala global. Però és veritat, és més fàcil odiar un "monstre" que algú que s'assembla a tu.

Mia: Justament. Perquè odiar algú semblant a tu implicaria odiar-te una mica a tu mateix. I és més còmode projectar aquest rebuig en una diferència que hem construït nosaltres mateixos.

Ethan: Llavors, la clau és ser conscients d'aquest poder que tenim per definir i adonar-nos que les semblances sovint pesen molt més que les diferències que tant ens esforcem a marcar. Realment dona molt a pensar.

Mia: Exacte. I aquesta consciència és el primer pas per començar a desmuntar aquestes dinàmiques de poder, que, com veurem, tenen conseqüències molt reals en la nostra societat.

Ethan: I parlant de com veiem el món, això ens porta directament a l'últim tema d'avui: l'antropologia. Sembla que va de cultures llunyanes, però té molt a veure amb nosaltres, oi, Mia?

Mia: Exactament, Ethan. I té un origen una mica... incòmode. Les ciències antropològiques van néixer a França, en ple apogeu del colonialisme.

Ethan: Vaja, o sigui que va començar estudiant els pobles colonitzats? Això sona una mica problemàtic.

Mia: Ho era. Per sort, cap disciplina es redueix al seu pecat original. A partir de mitjans del segle XX, els antropòlegs van començar a ser profundament crítics amb el colonialisme i, per tant, amb la seva pròpia disciplina.

Ethan: Una autocrítica, vaja.

Mia: Sí! Es van adonar que havien contribuït, fins i tot sense voler, a inferioritzar aquestes societats "altres". Per exemple, un gran antropòleg les anomenava societats de "pensament pre-lògic".

Ethan: Pre-lògic? Com si no sabessin pensar?

Mia: Exacte. Com si l'única lògica vàlida fos la nostra, la científica occidental. Però un altre geni, Claude Lévi-Strauss, va dir: No, no és pre-lògica. És una *altra* lògica.

Ethan: Ah, pensen tan bé com nosaltres, però en coses diferents.

Mia: Precisament. Tenen pensament abstracte, però l'expressen d'una altra manera. No són inferiors, són diferents.

Ethan: Entès. Llavors, com es va superar aquesta visió de l'"altre" com algú a qui li falta alguna cosa?

Mia: Bona pregunta! Un antropòleg anomenat Pierre Clastres va fer una reflexió genial i plena d'ironia. Va dir que sempre descrivim aquestes societats pel que *no* tenen respecte a nosaltres.

Ethan: Com per exemple?

Mia: Diem que són "societats sense Estat", o "societats sense acumulació de capital", o "sense mercat". Les definim per una mancança, una absència.

Ethan: És cert, sona com si fossin una versió incompleta de nosaltres.

Mia: Exacte! Però Clastres diu: no són societats *sense* Estat, són societats *contra* l'Estat. Estan organitzades precisament per evitar que un grup domini els altres. Busquen l'horitzontalitat.

Ethan: M'agrada aquest canvi de perspectiva. Llavors, no són "sense mercat", sinó...

Mia: Són societats *contra* el mercat! Responen a una altra lògica econòmica que no és la capitalista de produir per acumular.

Ethan: Molta gent diria que són societats de subsistència, que només produeixen el just per menjar. Que són... pobres.

Mia: Se les anomena així, sí. Però Clastres et diria que són societats de la superabundància. Són "pobres", si vols, però tots mengen adequadament.

Ethan: Mentre que les nostres societats són "riques"... i la meitat del món passa gana. Quina ironia.

Mia: Però aquí ve el millor. Clastres va calcular quant de temps necessitaven treballar al dia per cobrir les seves necessitats.

Ethan: I...? No em diguis que treballaven menys que nosaltres.

Mia: Molt menys. Treballaven, en el sentit de "produir", entre dues i tres hores diàries.

Ethan: Dues hores?! I la resta del dia què feien? Migdiada a l'hamaca?

Mia: Doncs sí! O cerimònies religioses, passejar amb la família, explicar històries al voltant del foc... El que nosaltres anomenaríem oci.

Ethan: I nosaltres els anomenem mandrosos o subdesenvolupats. Mentre treballem vuit o deu hores per no arribar a final de mes. Ara no sé qui són els llestos.

Mia: Exacte! Potser hauríem de preguntar-nos qui són realment els "endarrerits". La diferència és enorme, i no precisament a favor nostre.

Ethan: Però aquestes societats ja gairebé no existeixen, oi? La globalització les ha absorbit.

Mia: Malauradament, sí. La mundialització del capital se les ha empassat. Però l'"altre" no ha desaparegut, s'ha transformat. Ara són els "altres" interns.

Ethan: Els immigrants, per exemple?

Mia: Sí. Són els membres d'aquelles antigues societats, ara discriminats i explotats dins de les nostres. Se'ls veu com una amenaça, com si haguessin caigut del cel.

Ethan: Ignorant que el Primer Món es va construir, en part, gràcies a l'esclavitud i l'explotació de les seves terres.

Mia: Totalment. Hi ha una anècdota famosa de Jean-Paul Sartre. Algú li va preguntar: "Per què venen cap aquí?". I Sartre va respondre: "Perquè abans nosaltres vam anar allà".

Ethan: Demolidor. Tanca el cercle perfectament.

Mia: I aquí hem acabat. Aquestes idees de l'antropologia crítica ens serveixen per posar un gran interrogant sobre el que creiem saber quan parlem de "l'Altre".

Ethan: La clau és adonar-se que al cor d'aquest "Altre" hi ha un enigma, i que en realitat sabem molt poc.

Mia: Aquesta és la idea. Reconèixer la nostra ignorància és el primer pas per començar a entendre de veritat.

Ethan: Doncs un final perfecte per a l'episodi d'avui. Hem passat per la filosofia, la sociologia i l'antropologia, i espero que us hagi fet pensar tant com a nosaltres. Moltes gràcies per ser-hi, Mia.

Mia: Gràcies a tu, Ethan. Un plaer.

Ethan: I a tots vosaltres, gràcies per escoltar Studyfi Podcast. Fins a la pròxima!