Podcast na Impactes Atmosfèrics i Contaminació Ambiental

Kapitoly

La pols del desert a la teva ciutat

Fonts naturals vs. Fonts humanes

Contaminants primaris i secundaris

Límits i alertes

Els Grans Culpables Gasosos

L'Olor d'Ous podrits i el Boirum

Els Gasos Invisibles

El Forat a la Capa d'Ozó

L'efecte hivernacle: bo o dolent?

L'increment dels gasos

Les conseqüències directes

L'efecte dòmino

Inundacions i sequeres: els dos extrems

Un món que es fon

La pujada del mar i el caos climàtic

L'efecte dòmino sobre la vida

Els arxius climàtics de la Terra

L'Ozó Bo i el Dolent

Un Equilibri Natural

Els Dolents de la Pel·lícula: Els CFCs

La Reacció en Cadena

Per Què als Pols?

Resum Final

Přepis

Ben: Alguna vegada t'has llevat, has mirat per la finestra i has vist el cel d'un color marronós, gairebé taronja, com si tot estigués cobert d'una fina capa de pols?

Olivia: La famosa calima o pluja de fang! Que sembla que hagi plogut xocolata. Aquesta pols ve directament del desert del Sàhara.

Ben: Exacte. Doncs aquesta pols que viatja milers de quilòmetres és un exemple perfecte i molt visual del que parlarem avui: la contaminació atmosfèrica i els seus efectes. Esteu escoltant Studyfi Podcast.

Olivia: Així és, Ben. La pols del desert és una font de contaminació natural, com les erupcions volcàniques que alliberen sofre, o els incendis forestals naturals, que emeten CO₂ i cendres.

Ben: Però suposo que, com sempre, els humans hi tenim alguna cosa a veure, no? No podem evitar ficar-hi cullerada.

Olivia: Totalment. Aquestes són les fonts antropogèniques. Per una banda, afavorim les emissions naturals, per exemple, amb la desforestació o provocant incendis. Per l'altra, alliberem els nostres propis contaminants.

Ben: Com ara el fum dels cotxes, suposo.

Olivia: Exacte. El transport, els processos industrials, les calefaccions... Tot això allibera una gran quantitat de gasos com òxids de nitrogen, monòxid de carboni i partícules en suspensió.

Ben: D'acord, llavors tenim moltes fonts diferents. Però, què són exactament aquests contaminants? Són tots iguals?

Olivia: Bona pregunta. Els dividim en dos grups. Els primaris són els que s'emeten directament a l'atmosfera. Pensa en el fum que surt d'una xemeneia. Això és un contaminant primari.

Ben: Fàcil. I els secundaris?

Olivia: Els secundaris es formen a l'atmosfera. Són el resultat de reaccions químiques entre els contaminants primaris i altres substàncies que ja hi són, sovint amb l'ajuda de la llum solar.

Ben: Vaja, o sigui que l'atmosfera es posa a "cuinar" els nostres contaminants per crear-ne de nous. Una recepta per al desastre, vaja.

Olivia: Exactament! Un exemple clàssic és l'ozó troposfèric, que es forma a partir d'òxids de nitrogen i altres compostos.

Ben: I com mesurem si la cosa és greu o no? Perquè hi ha dies que notes l'aire més brut.

Olivia: Per això existeixen els nivells de concentració. Hi ha el "valor límit", que és una mitjana que no s'hauria de superar per evitar efectes nocius a llarg termini. I després hi ha el "valor d'alerta".

Ben: Que sona molt més urgent...

Olivia: Ho és. El valor d'alerta indica que una exposició breu ja suposa un risc per a la salut. És quan s'activen protocols d'emergència, com limitar la velocitat dels cotxes. Per a l'ozó, per exemple, el valor límit és de 120 micrograms per metre cúbic, però el d'alerta és de 240.

Ben: Entès. Llavors, a més dels gasos, hem començat parlant de partícules. Què passa amb elles?

Olivia: Doncs són clau. Les més perilloses són les més petites, les anomenades aerosols, perquè poden romandre molt de temps en suspensió. I aquí entren també els metalls pesants, que no es degraden i s'acumulen als éssers vius. Això es coneix com a bioacumulació.

Ben: S'acumulen... i això ens porta a efectes molt concrets en la salut i els ecosistemes, que és justament el que veurem en el proper apartat.

Ben: Val, Olivia, ja hem parlat de la contaminació en general. Però quins són exactament aquests contaminants que floten a l'aire?

Olivia: Bona pregunta, Ben. Per entendre-ho millor, podem agrupar-los. Comencem pels gasos, que són els més comuns. I un dels grups més famosos, per dir-ho d'alguna manera, són els òxids de sofre, com el SO₂.

Ben: Sona a classe de química. D'on surten?

Olivia: Una mica sí. Pensa en les impureses del carbó i del petroli. Quan els cremem a les centrals tèrmiques o als motors dels cotxes, aquestes impureses es converteixen en òxids de sofre.

Ben: D'acord, llavors és un subproducte de la crema de combustibles fòssils.

Olivia: Exacte. I aquí ve el problema principal: quan aquests gasos reaccionen amb l'aigua de l'atmosfera, formen àcid sulfúric.

Ben: Àcid sulfúric... Això és el que provoca la pluja àcida, oi?

Olivia: Bingo. Aquesta pluja danya edificis, boscos... és molt corrosiva. I per a la nostra salut, irrita els ulls i les vies respiratòries. No és gens agradable.

Ben: Hi ha altres gasos nocius a part dels de sofre?

Olivia: I tant. Has sentit a parlar del sulfur d'hidrogen, l'H₂S?

Ben: Mmm, no em sona. És perillós?

Olivia: És conegut per la seva fortíssima olor d'ous podrits. Surt de les refineries, de la indústria paperera o de les depuradores d'aigües residuals.

Ben: Uf, només per l'olor ja sembla un mal negoci.

Olivia: Totalment. I a més, és tòxic per a les plantes i pot corroir metalls. Després tenim un altre grup clau: els òxids de nitrogen, el NO i el NO₂.

Ben: Aquests sí que em sonen. Dels cotxes, oi?

Olivia: Principalment. Motors d'explosió de cotxes, avions... tot el que crema combustible a alta temperatura. Són els grans responsables d'aquella boira marronosa que veiem sobre les ciutats.

Ben: El boirum fotoquímic.

Olivia: Exactament. A més, disminueixen el creixement de les plantes i ens provoquen irritacions i problemes respiratoris.

Ben: D'acord, tenim sofre, nitrogen... i suposo que carboni, no? El famós CO₂.

Olivia: Per descomptat. Els òxids de carboni, com el diòxid de carboni (CO₂) i el monòxid de carboni (CO), venen de la combustió de gairebé tot: carbó, petroli, fusta...

Ben: I el CO₂ és el principal culpable de l'efecte d'hivernacle.

Olivia: El principal, sí. Però no està sol. Un altre gas que hi contribueix molt és el metà. És el que es produeix en zones pantanoses per la putrefacció de matèria orgànica, per exemple.

Ben: El metà... és inflamable, oi?

Olivia: Molt. I després hi ha una categoria enorme anomenada compostos orgànics volàtils, o COV.

Ben: Això sona molt general.

Olivia: Ho és. Inclou des de dissolvents de pintura fins a dioxines, que són extremadament tòxiques. Alguns, com els hidrocarburs, també ajuden a formar el boirum fotoquímic.

Ben: I què passa amb aquells gasos dels quals sentíem parlar tant als anys 90? Els que feien un forat a la capa d'ozó.

Olivia: Parles dels compostos halogenats, principalment els CFC, els clorofluorocarbonis.

Ben: Això! Què se n'ha fet, d'ells?

Olivia: S'utilitzaven moltíssim en aires condicionats i com a propel·lents en esprais. El gran problema és que, un cop a l'atmosfera, destrueixen l'ozó estratosfèric, que és el que ens protegeix de la radiació ultraviolada del sol.

Ben: Però es van prohibir, no?

Olivia: Sí, gràcies al Protocol de Montreal. És una de les grans històries d'èxit mediambiental. Tot i que alguns encara s'emeten, la seva producció massiva es va aturar.

Ben: Doncs una bona notícia, per fi.

Olivia: Sí, demostra que podem solucionar problemes quan hi ha voluntat global. So to recap... tenim partícules, òxids de sofre i nitrogen, compostos de carboni i els halògens com a grans grups de contaminants.

Ben: Perfecte, queda molt més clar. Ara que sabem qui són els culpables... què et sembla si al pròxim segment aprofundim en com aquests gasos provoquen fenòmens com la pluja àcida o l'efecte d'hivernacle?

Ben: D'acord, Olivia. Hem estat parlant dels indicadors del canvi climàtic, però anem a la causa principal que tothom coneix... l'efecte hivernacle. És tan dolent com sona?

Olivia: Bona pregunta, Ben. I la resposta és... no, inicialment no ho és! De fet, és essencial. Pensa-hi com una manta per a la Terra.

Ben: Una manta? M'agrada. Explica'm això.

Olivia: Doncs mira, l'atmosfera atrapa una part de la calor del sol gràcies a gasos com el diòxid de carboni, el metà o el vapor d'aigua. Això manté la temperatura mitjana del planeta a uns agradables 15 graus.

Ben: I sense aquesta 'manta' de gasos?

Olivia: Estaríem congelats a uns -18 graus. I tindríem unes diferències de temperatura entre el dia i la nit brutals. Així que, en principi, l'efecte hivernacle és el nostre millor amic.

Ben: El nostre millor amic... que potser s'està tornant una mica tòxic.

Olivia: Exactament. El problema no és la manta, sinó que nosaltres l'estem fent massa gruixuda.

Ben: I suposo que aquí és on entra la Revolució Industrial, oi?

Olivia: Correcte. A finals del segle XVIII vam començar a cremar carbó, petroli i gas natural a una escala massiva. I tot això allibera enormes quantitats de CO₂, el principal gas d'efecte hivernacle.

Ben: Tens xifres que ens ajudin a visualitzar-ho?

Olivia: I tant. Abans de la indústria, la concentració de CO₂ a l'atmosfera era d'unes 280 parts per milió. L'any 2008 ja era de 385, i les projeccions per al 2050 s'acosten a les 480.

Ben: Uau, gairebé el doble en poc més de dos segles. És una bogeria.

Olivia: Ho és. I el consum d'energia no para de créixer, sobretot als països emergents. A més, la desforestació redueix la capacitat del planeta per absorbir aquest CO₂ a través de la fotosíntesi.

Ben: És un cercle viciós. Més consum, més emissions... i menys arbres per netejar l'aire.

Olivia: I aquest excés de gasos ja té efectes molt reals. Els científics han comprovat que la temperatura mitjana de la Terra està augmentant.

Ben: De quant augment estem parlant?

Olivia: Les previsions varien, però podria pujar entre 1,5 i 6,5 graus més. Pot no semblar molt, però és un canvi gegantí a escala planetària.

Ben: I això què significa en el nostre dia a dia? Més calor a l'estiu?

Olivia: Molt més que això. Pensa en el nivell del mar, que podria pujar fins a 80 centímetres. Això inundaria ciutats costaneres i deltes sencers.

Ben: I les glaceres? Sempre veiem les imatges dels óssos polars...

Olivia: És un drama. Ja estem veient com l'Àrtic i Groenlàndia perden gel a un ritme alarmant. No cal anar tan lluny, la glacera de l'Aneto, aquí als Pirineus, ha perdut la meitat de la seva massa en cent anys.

Ben: La meitat... És impactant veure-ho tan a prop.

Olivia: Totalment. I aquest escalfament provoca més fenòmens meteorològics extrems, altera ecosistemes delicats com els d'alta muntanya i fins i tot pot estendre malalties tropicals a noves zones.

Ben: I entenc que això no es pot aturar de cop. Encara que demà deixéssim d'emetre CO₂, el planeta seguiria escalfant-se durant un temps, oi?

Olivia: Exacte. És l'efecte de la inèrcia tèrmica. El sistema ja ha agafat embranzida. Per això les mesures preventives són tan urgents.

Ben: El transport públic, estalviar energia a casa, les energies alternatives... tot això que sentim cada dia.

Olivia: Precisament. Cada petita acció compta. Però les polítiques a gran escala són crucials. De fet, això ens porta directament a parlar dels acords internacionals que s'han intentat establir per posar-hi fre.

Ben: D'acord, Olivia, a l'últim segment vam parlar dels gasos d'efecte hivernacle i de com l'activitat humana està escalfant el planeta. Però anem a la part pràctica... Què significa això realment per a nosaltres? Quins canvis estem veient ja?

Olivia: Bona pregunta, Ben. Perquè no parlem d'abstraccions, sinó de canvis molt reals i mesurables. I alguns ja són aquí.

Ben: Comencem per l'aigua, doncs. Sempre sentim a parlar d'inundacions i sequeres. Què hi ha de cert?

Olivia: Doncs totes dues coses, i aquí està la paradoxa. A les latituds mitjanes i altes de l'hemisferi nord, com a gran part d'Europa, les precipitacions ja han augmentat entre un 5 i un 10%. Les pluges fortes són més freqüents.

Ben: O sigui, quan plou, plou de veritat.

Olivia: Exacte. I la previsió és que això vagi a més, amb inundacions més importants. Pensa que un augment de 4 graus a la Mediterrània podria agreujar les pluges torrencials en un 25%.

Ben: Uau. Però has dit que també hi ha sequeres...

Olivia: Sí. Mentre en alguns llocs plou més, en altres, com les regions subtropicals, les pluges s'han reduït. I el futur no pinta millor: s'espera més aridesa a llocs com Àfrica, Amèrica Llatina o Austràlia.

Ben: Estem parlant de desertització?

Olivia: Exactament. I això implica un risc real d'èxode de poblacions. No és una cosa trivial.

Ben: D'acord, això pel que fa a l'aigua líquida. Però la imatge clàssica del canvi climàtic és el gel fonent-se. Què passa amb la neu i les glaceres?

Olivia: Aquesta imatge és totalment precisa. La superfície de neu a la primavera als països nòrdics ha baixat un 10% des dels anys 70. I a les muntanyes, la neu dura menys.

Ben: Adéu a les temporades d'esquí llargues, llavors.

Olivia: Doncs sí, les estacions d'esquí de mitja altitud ho notaran molt. Als Alps, cap al 2050, l'espesor de la neu a 1500 metres podria reduir-se dos terços.

Ben: I el gel dels pols? L'ós polar famós de les fotos...

Olivia: L'Àrtic és la zona zero. La banquisa de gel a l'estiu s'ha reduït entre un 10 i un 15% en extensió, i és un 40% més prima que fa unes dècades. Això és una amenaça directa per a óssos polars i foques, clar.

Ben: I les glaceres de muntanya, com les dels Pirineus o els Alps?

Olivia: Estan en clar retrocés. La previsió és que la majoria de glaceres tropicals desapareguin, i potser el 90% del volum de les glaceres europees. És un canvi de paisatge brutal.

Ben: Tot aquest gel que es fon... ha d'anar a algun lloc, oi? Suposo que al mar.

Olivia: Directament. Ja hem vist una pujada de 10 a 20 centímetres durant el segle XX. Però les projeccions per al 2100 van dels 10 als 90 centímetres.

Ben: Noranta centímetres! Això és gairebé un metre. Això deu afectar molta gent.

Olivia: I tant. Parlem de fins a 200 milions de persones a zones costaneres que veuran les seves terres inundades cada any. Illes senceres podrien desaparèixer.

Ben: És aterridor. I què passa amb els huracans, tornados... aquests fenòmens extrems? Són més forts per culpa nostra?

Olivia: Aquí la ciència és més cauta. Encara no es pot atribuir un canvi clar en els huracans a l'escalfament, però la teoria diu que un oceà més càlid és més combustible per a ells. Per tant, és probable que augmentin els episodis extrems.

Ben: I El Niño? Aquest fenomen que sempre surt a les notícies.

Olivia: Doncs sembla que les seves fases càlides són més freqüents i intenses des dels anys 70. Això provoca sequeres i inundacions molt fortes a les regions tropicals.

Ben: Tot això afecta el planeta, però... com ens afecta a nosaltres i a la resta d'éssers vius? A part de la calor, és clar.

Olivia: L'efecte és enorme, és un dòmino. Comencem per la salut. Amb més calor, malalties tropicals com el còlera, el dengue o la malària podrien estendre la seva àrea geogràfica. El mosquit tigre ja no ens sembla tan exòtic, oi?

Ben: No, gens. I per al menjar? L'agricultura?

Olivia: També canvia. En zones temperades, el període de creixement s'ha allargat. Això pot semblar bo. Però a les regions tropicals i subtropicals, els rendiments baixaran. I el bestiar patirà més per la calor.

Ben: I la natura... els animals i les plantes?

Olivia: Aquí veiem un dels impactes més tristos i evidents. Les espècies intenten adaptar-se. Les flors floreixen abans, els ocells nidifiquen abans. Moltes espècies es desplacen cap al nord o cap a zones més altes per buscar el fred.

Ben: Són com refugiats climàtics.

Olivia: Exacte! S'ha vist que el 63% de les papallones europees ja han avançat cap al nord. Però no totes les espècies poden moure's prou ràpid, o es troben amb barreres com una ciutat o el mar.

Ben: I llavors...

Olivia: Llavors s'extingeixen. El 25% dels mamífers i el 12% de les aus estan en perill. Un terç dels ecosistemes del planeta podrien alterar-se dramàticament d'aquí al 2100. És una pèrdua de biodiversitat massiva.

Ben: D'acord, Olivia, la quantitat de dades és aclaparadora. Però tinc una pregunta que segur que molts oients es fan. Com sabem quin temps feia fa 800.000 anys? No hi havia satèl·lits, ni termòmetres.

Olivia: No, no n'hi havia. Però la Terra té els seus propis arxius històrics. Això s'anomena paleoclimatologia, l'estudi dels climes del passat.

Ben: Sona a feina de detectiu.

Olivia: Ho és! Una de les eines més famoses són els testimonis de gel de l'Antàrtida i Groenlàndia. Es perforen cilindres de gel de quilòmetres de profunditat.

Ben: I què hi trobeu, a part de fred?

Olivia: Petites bombolles d'aire. Són mostres de l'atmosfera de quan aquella neu va caure. Podem analitzar-les i saber exactament quant diòxid de carboni o metà hi havia fa milers d'anys.

Ben: Increïble. És com tenir una màquina del temps atmosfèrica.

Olivia: Totalment. També analitzem el pol·len fòssil en sediments, que ens diu quines plantes creixien i, per tant, quin clima feia. O els isòtops d'oxigen en closques de fòssils marins, que ens informen de la temperatura de l'aigua.

Ben: I he sentit a parlar dels anells dels arbres...

Olivia: La dendrocronologia! És fascinant. Cada any, un arbre crea un anell nou. Si l'any és bo, amb prou pluja i bona temperatura, l'anell és ample. Si és un any de sequera, és molt estret.

Ben: Llavors, talles un arbre i llegeixes la seva vida com un llibre.

Olivia: Això mateix! Combinant arbres vells vius amb fusta de construccions antigues, podem crear cronologies de centenars o fins i tot milers d'anys per a una regió. Són com els primers registradors de dades de la història.

Ben: M'encanta. Així que no és només un model d'ordinador, sinó que tenim proves físiques de gel, fòssils, pol·len i fins i tot arbres que ens expliquen la mateixa història.

Olivia: Exacte. La coherència entre totes aquestes fonts independents és el que fa que la ciència del clima sigui tan robusta. Les proves són aclaparadores.

Ben: D'acord, les proves hi són i els impactes fan por. La pregunta del milió és... què hi podem fer? Però això ho veurem just després d'aquesta petita pausa.

Ben: I crec que amb això cobrim els principals contaminants atmosfèrics. Però ens deixem un tema clàssic que segur que tothom ha sentit a parlar. Olivia, què passa amb la capa d'ozó?

Olivia: Bona pregunta per acabar, Ben. És un tema crucial i un exemple, per cert, de com podem solucionar problemes ambientals si ens hi posem. Però primer, cal entendre una cosa clau.

Ben: Endavant. Què és el primer que hem de saber?

Olivia: Que hi ha dos tipus d'ozó. Pensa-ho així: hi ha l'ozó "bo", el que està a dalt a l'estratosfera, i l'ozó "dolent", el que tenim aquí baix, a la troposfera.

Ben: D'acord, ozó a dalt, bo. Ozó a baix, dolent. Per què?

Olivia: L'ozó de l'estratosfera, a uns 15-50 km d'altura, forma una capa que conté el 90% de tot l'ozó. Aquesta capa és el nostre escut solar. Filtra la majoria de la radiació ultraviolada del sol, que és perjudicial.

Ben: L'escut que evita que ens cremem, bàsicament.

Olivia: Exacte. Sense ell, la vida a la Terra seria molt difícil. Però l'ozó que es forma a prop del terra, a la troposfera, és un contaminant. És tòxic per a nosaltres i per a les plantes. És un subproducte de la contaminació que generem.

Ben: Entesos. Llavors, centrem-nos en l'ozó bo, el de l'estratosfera. Com es forma aquest escut?

Olivia: És un cicle natural molt elegant. La llum ultraviolada del sol trenca les molècules d'oxigen, que són O₂, en dos àtoms d'oxigen separats, O.

Ben: D'acord, tenim àtoms d'oxigen sols.

Olivia: Llavors, un d'aquests àtoms solitaris s'uneix a una altra molècula d'O₂ que no s'ha trencat. I O més O₂... fa O₃. I això és l'ozó.

Ben: Ah, té sentit. Però aquest procés no s'acaba, oi? Continua.

Olivia: No s'acaba. L'ozó (O₃) també absorbeix radiació UV, i es torna a trencar en O₂ i un àtom d'O. És un cicle constant de creació i destrucció que manté un equilibri. O almenys, el mantenia...

Ben: Aquí és on entren els problemes, suposo. Què va trencar aquest equilibri?

Olivia: Uns compostos anomenats clorofluorocarbonis, o CFCs. Potser et sonen com a "freons". S'utilitzaven massivament en refrigerants, com a les neveres, i en aerosols.

Ben: Els esprais per als cabells dels anys 80!

Olivia: Aquests mateixos! El problema és que els CFCs són molt estables i pugen fins a l'estratosfera. Allà dalt, la radiació UV és tan forta que els trenca i allibera els seus àtoms de clor.

Ben: I el clor és el nostre enemic número u en aquesta història.

Olivia: Exactament. Un sol àtom de clor és com un Pac-Man microscòpic que es menja l'ozó. Inicia una reacció en cadena destructiva.

Ben: Com funciona aquesta reacció en cadena?

Olivia: És sorprenentment eficient, en el mal sentit. L'àtom de clor (Cl) roba un àtom d'oxigen a una molècula d'ozó (O₃), deixant enrere una molècula d'oxigen normal (O₂) i formant monòxid de clor (ClO).

Ben: D'acord, ha destruït una molècula d'ozó.

Olivia: Però aquí ve la part dolenta. Un àtom d'oxigen lliure que passava per allà xoca amb el monòxid de clor. Li treu l'oxigen i... allibera de nou l'àtom de clor original, intacte.

Ben: Oh, no. Llavors pot tornar a començar i destruir una altra molècula d'ozó?

Olivia: I una altra, i una altra. Un sol àtom de clor pot destruir fins a cent mil molècules d'ozó abans de ser neutralitzat. Per això parlem d'un "forat", que en realitat és un aprimament molt sever de la capa.

Ben: Una pregunta que sempre m'he fet. Si els CFCs s'emeten a tot el món, per què el forat més famós està sobre l'Antàrtida?

Olivia: És una combinació de factors. Els vents globals arrosseguen aquests contaminants cap als pols. Durant el fred i fosc hivern polar, es formen uns núvols especials, els núvols estratosfèrics polars.

Ben: Fets de partícules de gel, suposo?

Olivia: Sí. I la superfície d'aquestes partícules de gel actua com un escenari perfecte perquè les reaccions químiques que alliberen el clor siguin molt més ràpides i eficients.

Ben: Així que el fred extrem de l'hivern prepara el terreny...

Olivia: Exacte. I quan arriba la primavera i la llum del sol, tota aquesta maquinària destructora de clor s'activa de cop, causant una pèrdua massiva d'ozó en molt poc temps. Per això l'aprimament és màxim a la primavera polar.

Ben: Bé, crec que això ho aclareix tot. Llavors, per resumir aquest últim punt i tot el que hem vist avui...

Olivia: Doncs hem vist que l'ozó és bo a l'estratosfera, on ens protegeix dels raigs UV, però és un contaminant a la troposfera. Hem après que hi ha un cicle natural de creació i destrucció, però que els CFCs el van desequilibrar alliberant clor, que destrueix l'ozó en una reacció en cadena.

Ben: I que aquest efecte és especialment greu als pols a causa del fred extrem i els núvols estratosfèrics polars. La bona notícia és que gràcies a acords internacionals, hem reduït dràsticament els CFCs i la capa d'ozó s'està recuperant lentament. Un exemple d'èxit!

Olivia: Exacte. És una nota d'esperança per acabar.

Ben: Doncs amb aquesta nota positiva tanquem l'episodi d'avui. Olivia, com sempre, un plaer. Gràcies per tota aquesta informació.

Olivia: El plaer és meu, Ben. Gràcies a tu.

Ben: I a tots vosaltres que ens escolteu, gràcies per acompanyar-nos a Studyfi Podcast. Esperem que hàgiu après molt. Fins la propera!