Podcast na El Catalanisme i els Nacionalismes Regionals

Kapitoly

El Mite del Catalanisme

L'espurna de la Renaixença

Els Jocs Florals: Poesia i Pàtria

Un català per a tothom

De la cultura a la política

Bullangues i Centralisme

La Via Federalista

Valentí Almirall, el Primer Estratega

El Memorial de Greuges

La Lliga, el Partit de la Burgesia

L'origen del nacionalisme basc

La figura de Sabino Arana

El Cas Basc

El Galleguisme

Altres Veus a la Península

Conclusió i Comiat

Přepis

Sara: Molta gent pensa que el catalanisme va néixer com un moviment purament polític, lluitant per l'autogovern des del primer dia, oi?

Noah: Exacte. I aquesta és una idea molt comuna. Però la realitat és molt més sorprenent. Sabies que abans dels polítics, els grans protagonistes van ser... els poetes?

Sara: Els poetes? Com és possible? Explica'm això!

Noah: Doncs sí! Abans de demanar l'autonomia, hi va haver una revolució per recuperar la llengua i la cultura. Una revolució feta amb versos, obres de teatre i cançons.

Sara: Quina passada! Això ho canvia tot. Estàs escoltant el Studyfi Podcast, on desmuntem la història per entendre-la millor.

Sara: D'acord, Noah, situa'ns. Estem al segle XIX. Què passava amb el català en aquell moment?

Noah: Doncs mira, la situació era complicada. Després del Decret de Nova Planta, el català havia desaparegut de l'administració i de la cultura oficial. Era la llengua que parlava la gent a casa, al carrer, però no es considerava una llengua de cultura.

Sara: Llavors, com va començar a canviar això?

Noah: Aquí és on entra la Renaixença. Com el seu nom indica, va ser un "renaixement". Un moviment cultural que va començar cap al 1830 per reivindicar l'ús del català. La idea era simple però potent: fer del català, de nou, una llengua de prestigi.

Sara: I quin va ser el tret de sortida?

Noah: Molts historiadors el situen en la publicació d'un poema: "La Pàtria", de Bonaventura Carles Aribau, l'any 1833. Va ser com encendre una guspira. De sobte, la gent va començar a pensar: "Ei, la nostra llengua també val per fer art!".

Sara: D'acord, tenim un poema que ho engega tot. Però com passes d'un poema a un moviment cultural sencer?

Noah: Amb una idea brillant: recuperar els Jocs Florals! L'any 1859 es van començar a celebrar de nou. Eren uns concursos de poesia en català.

Sara: O sigui, una mena d'Operación Triunfo però per a poetes del segle XIX?

Noah: Exactament! I va ser un èxit brutal. Es van convertir en una festa cívica, una plataforma per donar a conèixer nous escriptors i, sobretot, per demostrar que el català era una llengua tan vàlida com qualsevol altra.

Sara: Suposo que això va ajudar molt a la seva acceptació social.

Noah: I tant! Gràcies als Jocs Florals, la llengua va guanyar molt de prestigi. De fet, d'aquí van sortir figures gegants de la nostra literatura com Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà.

Sara: Parlàvem d'alta cultura, de poetes... Però, i la gent del carrer? També hi participaven, en aquesta Renaixença?

Noah: Molt bona pregunta, Sara. Perquè, en paral·lel a aquesta Renaixença més culta i literària, n'hi havia una altra: la Renaixença popular.

Sara: Dues Renaixences alhora?

Noah: Sí! Aquest segon corrent defensava l'ús del "català que es parla", el del dia a dia. No volien un català antic i literari, sinó un que tothom pogués entendre i utilitzar.

Sara: I qui eren els seus impulsors?

Noah: Personatges molt interessants. Per exemple, Josep Anselm Clavé, que va fundar les societats corals i va posar música i veu en català a la vida dels treballadors. Les seves cançons es van fer molt populars.

Sara: Com la banda sonora de l'època, vaja.

Noah: Totalment. I també hi havia el teatre. Autors com Frederic Soler, més conegut com a Serafí Pitarra, van revolucionar l'escena amb obres satíriques i caricaturesques que connectaven directament amb el públic. Tothom anava a veure les seves obres.

Sara: Llavors tenim dos moviments: un de culte i un de popular. Van acabar xocant?

Noah: Al principi sí que hi va haver les seves polèmiques, sí. Però cap al 1870 es van adonar que tenien un objectiu comú i que era millor sumar esforços. Els Jocs Florals es van popularitzar i el català va començar a aparèixer en publicacions i diaris com el *Diari Català*.

Sara: I aquest interès per la cultura pròpia és el que acaba portant al catalanisme polític, oi?

Noah: Exacte. Aquest ambient cultural, sumat al desenvolupament econòmic de Catalunya i a la influència del Romanticisme europeu, que defensava el dret dels pobles, va crear el brou de cultiu perfecte.

Sara: El sentit de tenir una identitat pròpia, amb llengua, història i tradicions, es va fer molt fort.

Noah: Precisament. La gent va començar a rebutjar el centralisme i la uniformització de l'Estat. Primer va ser una reivindicació cultural, però era inevitable que acabés fent el salt a la política, demanant una reforma de l'Estat i l'autonomia per a Catalunya.

Sara: Queda claríssim. La llengua va ser el motor del canvi. Primer cultural, i després, polític. Fascinant.

Noah: La veritat és que sí. Mostra la potència que pot tenir la cultura per transformar una societat sencera. I aquest només va ser el primer pas...

Sara: I d'acord, Noah, a l'últim episodi vam parlar de la Renaixença, d'aquest redescobriment cultural i literari. Però... en quin moment tot aquest sentiment es converteix en política de veritat?

Noah: Aquesta és la pregunta del milió, Sara. Perquè una cosa és escriure poesia i l'altra és demanar poder polític. La transició no va ser un camí de roses, precisament. Va començar amb foc i revoltes.

Sara: Amb foc? Sona... intens.

Noah: I tant que ho va ser. Pensa que estem al segle dinou, un període súper convuls. A partir del 1835, a Catalunya comencen les bullangues. Eren revoltes populars molt violentes, especialment a Barcelona.

Sara: I contra qui anaven? Contra l'estat?

Noah: No directament, al principi. Anaven contra els qui consideraven propers al carlisme, com el clergat. Es van cremar convents... i aquí ve el detall clau: també fàbriques, com el Vapor Bonaplata. Era una barreja de lluita social i descontentament.

Sara: Llavors, com connecta això amb el catalanisme?

Noah: Doncs perquè aquestes revoltes, com la Jamància del 1843, van començar a tenir un component federal i anticentralista. L'estat liberal que s'estava construint a Espanya era radicalment centralista. Tot es decidia a Madrid.

Sara: I això a Catalunya no agradava gens, oi?

Noah: Gens ni mica. Pensa-ho així: l'estat era com un director d'orquestra que volia que tots els músics toquessin la mateixa nota, amb el mateix instrument i al mateix temps. I els sectors progressistes catalans deien: "Un moment, nosaltres tenim la nostra pròpia partitura".

Sara: M'agrada l'analogia. Volien més poder per als ajuntaments i les diputacions, suposo.

Noah: Exacte. Volien una certa autonomia. Però la resposta de Madrid va ser... bé, bombardejos. El general Prim va bombardejar Barcelona des de Montjuïc durant la Jamància. La Dècada Moderada que va seguir va ser encara més centralista.

Sara: D'acord, la via de la revolta violenta no sembla que funcionés gaire bé. Quina alternativa hi havia?

Noah: Aquí entra una idea molt potent: el federalisme. Després de la caiguda d'Isabel II, el 1868, el panorama polític es va obrir. I va sorgir amb força el Partit Republicà Democràtic Federal, liderat per un català: Francesc Pi i Margall.

Sara: Pi i Margall! Aquest nom em sona molt.

Noah: I hauria de sonar-te! Va ser un dels grans teòrics del federalisme a Europa. La seva idea era senzilla però revolucionària. L'Estat no s'havia d'imposar des de dalt, sinó que s'havia de construir des de baix, amb pactes voluntaris entre les diferents regions.

Sara: Com si fossin peces de Lego que decideixen unir-se per formar una estructura més gran, en lloc de ser un sol bloc tallat a la força.

Noah: Precisament! És la metàfora perfecta! Defensaven una república, la separació Església-Estat, sufragi universal... Eren molt avançats per a l'època. I a Catalunya aquesta idea va triomfar molt.

Sara: I com es va materialitzar? Van fer alguna cosa concreta?

Noah: I tant! El 1869 es va signar el Pacte de Tortosa. Allà es van reunir republicans federals de l'antiga Corona d'Aragó —catalans, valencians, aragonesos i balears— i es van comprometre a defensar la República federal.

Sara: Ostres, això és important. Estaven creant aliances.

Noah: Exacte. I tot semblava anar de cara quan el 1873 es va proclamar la Primera República Espanyola. El seu primer president va ser Estanislau Figueras, un altre català, i es va començar a redactar una Constitució Federal.

Sara: I...? Què va passar? Per la teva cara, intueixo que no va acabar bé.

Noah: Va ser un fracàs estrepitós. La República va durar menys d'un any. Hi havia massa problemes interns, la guerra carlina, la guerra de Cuba... El somni federal es va esfumar. I amb ell, la influència dels republicans va caure en picat.

Sara: Quin desastre. Llavors, el catalanisme polític va morir allà?

Noah: No, i aquí ve la part més interessant. El fracàs va obligar a repensar l'estratègia. I aquí apareix la figura clau, el padrí del catalanisme polític modern: Valentí Almirall.

Sara: Un altre nom per apuntar! Qui era?

Noah: Almirall venia del partit de Pi i Margall, però se'n va adonar d'una cosa crucial: per defensar els interessos de Catalunya, calia actuar des de Catalunya. Prou de dependre de partits estatals.

Sara: Va decidir crear un partit només català?

Noah: Exacte. El 1879 va fundar el 'Diari Català', el primer diari escrit íntegrament en català. I el 1880 va organitzar el Primer Congrés Catalanista, un intent d'unir totes les sensibilitats del moviment.

Sara: Això ja sona més organitzat.

Noah: Totalment. I el 1882 va fundar el Centre Català, que ja no era només una associació cultural, sinó un partit polític amb un programa clar: defensar la llengua, el dret civil català, el proteccionisme econòmic...

Sara: Però va funcionar? La gent s'hi va apuntar?

Noah: Va costar. Per a alguns, era massa catalanista. Per a d'altres, massa republicà i progressista. Era difícil acontentar tothom. Però Almirall va aconseguir una cosa fonamental: posar les bases del que vindria després.

Sara: I quin va ser el seu gran moment? El seu "hit" polític, per dir-ho d'alguna manera.

Noah: El seu gran "hit" va ser, sens dubte, el Memorial de Greuges de 1885. Aquest és un moment decisiu.

Sara: 'Memorial de Greuges'... sona a una llista de queixes.

Noah: És que ho era! Va ser el primer manifest polític unitari del catalanisme. Es van ajuntar la burgesia industrial, intel·lectuals, gent del Centre Català... Tots a una.

Sara: I de què es queixaven exactament?

Noah: Principalment de dues coses. La primera era una amenaça al dret civil català, que el govern de Madrid volia unificar amb el de la resta d'Espanya. I la segona, i potser més important, era la defensa del proteccionisme.

Sara: Ah, la pela és la pela!

Noah: Sempre! El govern espanyol estava a punt de signar un tractat comercial amb Gran Bretanya que perjudicava molt la indústria tèxtil catalana. Així que els empresaris, que fins llavors havien estat molt espanyolistes, de sobte van veure les orelles al llop.

Sara: I van dir "potser aquests del catalanisme tenen raó".

Noah: Exactament. El Memorial, que Almirall va presentar al rei Alfons XII, denunciava el centralisme i demanava respecte per la realitat catalana. Va ser la primera vegada que el catalanisme es presentava a Madrid amb una sola veu i amb el suport de la burgesia.

Sara: D'acord, tenim les idees, tenim els primers líders com Almirall, i tenim un primer manifest unitari. Què falta?

Noah: Falta el partit que ho guanyi tot. I aquest partit neix d'un altre desastre espanyol: el Desastre del 98, la pèrdua de Cuba i les Filipines.

Sara: Com va afectar això a Catalunya?

Noah: Va generar una onada de desprestigi cap als partits tradicionals, els conservadors i liberals, que eren vistos com uns corruptes i uns inútils. A Catalunya, molta gent va pensar: "Ja n'hi ha prou. Hem de crear una alternativa nostra".

Sara: El moment perfecte per a un nou partit.

Noah: El moment ideal. I aquí es van ajuntar dues forces. Per una banda, la Unió Regionalista, que eren els industrials i propietaris agraris, la gent dels diners. I per l'altra, el Centre Nacional Català, un grup de joves professionals i intel·lectuals com Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

Sara: La unió dels diners i les idees. Sona a una fórmula guanyadora.

Noah: I ho va ser! Es van presentar junts a les eleccions de 1901 amb la "candidatura dels quatre presidents" i... van guanyar a Barcelona! Per primer cop, els partits de sempre perdien a la ciutat més important.

Sara: Això devia ser un terratrèmol polític.

Noah: Un terratrèmol absolut. D'aquella victòria va néixer la Lliga Regionalista. Era un partit modern, ben organitzat, amb el suport dels sectors benestants i un diari potent, 'La Veu de Catalunya'. Defensaven una Catalunya autònoma dins d'una Espanya monàrquica. Era un catalanisme conservador, pragmàtic i, sobretot, amb poder real.

Sara: Vaja, així que de les bullangues i els poemes vam passar a un partit que guanyava eleccions i s'asseia al Congrés de Madrid. El viatge és increïble.

Noah: Increïble, i ple de girs de guió. I el que fa la Lliga un cop arriba al poder... això, Sara, és el que veurem al pròxim episodi, perquè la seva hegemonia i els seus conflictes marcaran tot l'inici del segle vint a Catalunya.

Sara: Molt bé, Noah. Llavors, a més del catalanisme, quin altre moviment important va sorgir a l'Estat?

Noah: Doncs anem al País Basc. El seu nacionalisme té un origen una mica diferent. Comença el 1876, just després que perdessin la tercera guerra carlina.

Sara: I què va passar llavors?

Noah: Doncs que van perdre els seus furs, les seves lleis pròpies. I al mateix temps, Biscaia s'estava industrialitzant a tota velocitat.

Sara: Això sona a canvis... molt i molt grans.

Noah: I tant. Va arribar molta immigració, a qui anomenaven despectivament 'maketos'. Molts bascos van sentir que la seva identitat i cultura estaven en perill.

Sara: I aquí és on apareix el gran protagonista, oi? Sabino Arana.

Noah: Exacte! Ell va ser l'ideòleg principal. Va fundar el que seria el Partit Nacionalista Basc, el PNB. I les seves idees inicials eren... molt radicals.

Sara: Radicals com?

Noah: Defensava la 'raça basca', els furs i la religió catòlica. Era antiliberal i molt crític amb els immigrants, a qui acusava de no integrar-se.

Sara: Vaja, ho criticava gairebé tot!

Noah: Pràcticament! Fins i tot va crear la ikurriña, la bandera basca. Al principi, només volia la independència.

Sara: Però això va canviar, no?

Noah: Sí, amb el temps va moderar el seu discurs. Va abandonar els postulats independentistes i el PNB es va consolidar com un partit autonomista el 1895.

Sara: Una evolució molt interessant. I em pregunto, què passava mentrestant a altres llocs com Galícia?

Sara: Uau, doncs aquell "Missatge a la Reina Regent" que comentàvem era tota una declaració d'intencions... Molt directe. Però, Noah, el catalanisme no va ser l'únic moviment que va sorgir, oi?

Noah: No, gens ni mica. De fet, mentre a Catalunya passava tot això, al País Basc es coïa una cosa similar però amb ingredients molt diferents. El seu punt de partida era la defensa dels furs, les seves lleis històriques.

Sara: Clar, la seva gran reivindicació. I d'aquí neix el nacionalisme basc modern?

Noah: Exacte. La figura clau és Sabino Arana, que li dona un nou nom: Euzkadi. I atenció, perquè ell imaginava Euzkadi com la suma del País Basc, Navarra i el País Basc francès.

Sara: Una idea ambiciosa. I van crear els seus propis símbols, suposo.

Noah: I tant! Van crear la festa de l'Aberri Eguna, el Dia de la Nació, que se celebra el Diumenge de Pasqua. Això ja et dona una pista de la importància de la religió catòlica en el seu discurs.

Sara: I la bandera, la ikurriña? Sempre m'he preguntat què signifiquen els colors.

Noah: Doncs té la seva lògica. El fons vermell és per l'escut de Biscaia. L'aspa verda és per Sant Andreu, el seu patró. I la creu blanca del damunt... representa la religió catòlica. Ho van posar tot junt!

Sara: Vaja, no es van deixar res! És com un trencaclosques simbòlic.

Noah: Exactament! Ara, si viatgem a Galícia, el panorama canvia completament. No era una societat industrial com la basca o la catalana, sinó molt més rural.

Sara: I això com va afectar el seu moviment?

Noah: Doncs va fer que el galleguisme inicialment tingués poc suport. La burgesia era feble i les classes mitjanes veien la llengua i la tradició com un senyal d'endarreriment, no com una cosa a reivindicar.

Sara: Entenc. Llavors, com va començar tot?

Noah: Va començar amb un moviment cultural, igual que a Catalunya. Es va anomenar "O Rexurdimiento". Era apolític al principi, centrat en redescobrir la literatura i la història gallega. La gran estrella aquí és, sens dubte, Rosalía de Castro.

Sara: Una poeta increïble. Però en algun moment va passar a la política, no?

Noah: Sí, però més a poc a poc. Intel·lectuals com Manuel Murguía, que estava casat amb la Rosalia, o Alfredo Brañas van començar a donar-li un caràcter més polític a finals del segle. Criticaven l'abandonament de Galícia per part de l'Estat.

Sara: I va agafar força?

Noah: Amb el temps, sí. Ja al segle vint, una nova generació amb gent com Vicente Risco o el gran Alfonso R. Castelao, que es convertiria en el gran líder del nacionalisme gallec, li van donar molt més suport social.

Sara: Molt interessant. Llavors tenim Catalunya, el País Basc, Galícia... Però, i la resta? Què passava a València, Aragó o Andalusia?

Noah: Bona pregunta! A tot arreu hi havia moviments similars, tot i que potser amb menys força política inicial. El valencianisme també va començar amb una Renaixença cultural, amb figures com Teodor Llorente.

Sara: I a Aragó?

Noah: Allà, l'aragonesisme va tenir el suport d'una part de la burgesia, molt centrada en defensar el seu dret civil i el seu patrimoni. Aquí destaca Joaquín Costa, una figura clau del regeneracionisme, que demanava "escola i rebost".

Sara: M'agrada el lema. I per acabar, Andalusia?

Noah: El cas andalús és fascinant. El seu pare ideològic és Blas Infante. Ell va crear el concepte d'andalusisme, va dissenyar la bandera i fins i tot va adaptar la lletra de l'himne.

Sara: De veritat? No ho sabia!

Noah: Sí! La bandera blanca i verda s'inspira en colors de l'època andalusina: el verd dels Omeies i el blanc dels Almohades. I l'himne? Era una cançó religiosa que cantaven els segadors. Blas Infante li va donar un nou significat.

Sara: Quina història! Llavors, el resum seria que a finals del segle dinou Espanya era un bullidor d'identitats regionals que despertaven, cadascuna amb la seva pròpia veu i les seves pròpies reivindicacions.

Noah: Exactament. No va ser un fenomen aïllat, sinó un moviment ampli i divers que va redefinir per sempre el mapa polític i cultural del país. I les conseqüències d'aquests moviments... bé, encara les vivim avui dia.

Sara: Sens dubte. Un tema complex però clau per entendre el present. Noah, com sempre, ha estat un plaer. Moltes gràcies.

Noah: El plaer ha estat meu, Sara. I gràcies a tots vosaltres per escoltar-nos.

Sara: Això és tot per avui a Studyfi Podcast. Esperem que us hagi ajudat a entendre una mica millor el nostre passat. Fins a la pròxima!